Bona nit desde San Simeon, un poble a meitat de camí entre L.A. i San Francisco.
El dissabte comencem la jornada veient el partit de futbol des de l’hotel. Partit emocionant i resultat esperançador. Acaba el partit, i després de passar pel jacuzzi, ja no crec que sigui per relaxar-nos, perque el nivell de desconnexió que portem després d’un mes és total, sino més aviat ho fem com un ritual, anem cap a Venice Beach. Avui hem donat festa al borrego i pasarem el dia a la platja, però no jaient, el cos no ens ho demana, anirem a peu. Només entrar a Venice Beach ja veiem molt de moviment de personal. Aquí hi tenen un carril per la gent que va a peu i un altre per les bicis, patins, skates,… Venice ve a ser com un parc, un circ, un mercat, un poliesportiu, un festival i també, sobretot una palestra que la gent, que pot i que vol, aprofita per mostrar els seus cossos perfectes. Hi ha pistes de basket, tennis, un espai on uns “armaris” aixequen peses i fan exercicis amb màquines de gimnàs, piscines i pistes de skate, surferos a l’aigua, aparells per fer gimnasia esportiva,… a part de totes les parades en plan “mercadillo”. A part d’això també et trobes amb gent que amb més o menys gràcia intenten de guanyar-se la vida, aprofitant les seves habilitats : dibuixants, músics, dj’s, escultors, vidents que llegeixen la mà o et tiren les cartes del tarot, … De tota aquesta fauna us destacarem tres casos. El primer eren uns nois que feien acrobàcies al ritme de la música que portaven ells amb uns mega-bafles, vam tirar un $ a la galleda, res de barret, anaven a l’ample, igual erem 200 persones allí badant. Al costat mateix apareix un grup, entre els quals destacava un amb una crucifix d’uns dos metres que en una cara hi posava: are you ready? (esteu preparats), i a l’altra: heaven or hell? (cel o infern). Aquests anaven a fotre un miting allà al mitg amb una espècie de tarima, naltros hi passem pel costat i ens donaven uns bitllets amb alguna inscripció seva, però no els vam agafar i em sembla que la penya va passar bastant d’ells. I el tercer va ser el que ens va impactar més. Primer ens trobem un grup d’unes 7 o 8 persones ballant amb patins com si fossin en una roller disco, tots negres. Entre els quals hi destaca un home sense camisa i amb texans, que no parava de ballar sobre els seus patins. Tot eren cançons del Michael Jackson. Vam guaitar una estona, i vam seguir caminant. Vam anar fins a Santa Monica, vam estar al Pier on hi ha un parc d’atraccions, on algunes atraccions sembla que siguin d’abans de Crist, i ja de camí de tornada, on anavem veient molt del personal que havíem vist anteriorment, sentim que encara sonen les cançons del rei del pop a la pista on hi havia els dels patins. Feia quatre hores que hi havíem passat i encara eren allí ballant, i l’home dels patins que no se’n perdia ni una. Ara també hi havia un que anava disfraçat d’arbre, una friki-punki que feia el ball del qui sap que, un satèl·lit que en sec orbitava per alla amb el seu monopatí, l’altre amb la bici,… i tota la gent que s’hi anava apuntant. Allà hi havia un ambient que desprenia un bon rotllo increíble, ( catàrsi col·lectiva), tots allí de festival, grans, petits, blancs, negres, … Al fer poc de l’any de la mort del Michael Jackson suposem que devien voler fer com una espècie d’homenatge, que pel que hem vist aquí la gent se l’estimaven, o se l’estimen molt vaja. Després de sis hores patejant per la platja arribem a l’hotel, força cansats i, per no variar, afamats. Desde l’esmorçar només ens havíem menjat un gelat, ( com els de cal Xixonenc cap!!), i clar arrasem al xino de davant l’hotel.
El diumenge anem als Universal Studios, el parc d’atraccions dels estudis cinematogràfics fundats el 1912. És el quatre de Juliol, l’Independence Day, la seva festa nacional, hi ha banderes per tot arreu, gent vestits amb els colors nacionals i també n’hi ha que porten el típic barret de l’oncle Sam. Avui és el dia de complir amb la promesa que li vaig fer a la Daniela d’anar a un parc d’atraccions durant el viatge, els meus intents dissuasoris en les últimes hores no han donat fruit i a passar pel tubo, xaval!!! El fet de ser el dia que és, fa que hi hagi molta gent; decissió si he de patir, almenas no farem cua i comprem l’entrada que t’estalvia les cues a l’hora de pujar a les atraccions. Després de fer un tour guiat pels estudis, on veim entre d’altres el motel i la casa d’en Norman Bates a Psicosis, comencem a pujar a les diferents atraccions, en alguna d’elles jo amb els ulls tancats. Però la cosa encara es pot aguantar i encara més quan veus que la persona que està al costat teu s’ho està passant pipa, el patiment es redueix a la mínima expresió. Tot bé fins després de dinar, quan comencem a repetir en pujar a les atraccions. Pugem a la dels Simpsons just acabar de dinar, i a mi em comença a pujar el pollastre amunt i avall, que d’un pél i no trec la grava allà mateix. Veiem uns quants espectacles més i quasi a les vuit sortim del parc direcció a l’Observatori Griffith, una atalaia desde la qual domines visualment tota la ciutat, a veure la posta de sol. Anem justos de temps, aquí quarts de nou ja és fosc. Trobem molt de trànsit pujant i tenim una feinada per aparcar, de fet aparco en un lloc d’aquells on només aparcava mon avi, i arribem que ja no hi ha sol i està petat de gent: resulta que el quatre de juliol com a fi de festa fan un munt de focs artificials per tota la ciutat i clar, tothom puja aquí a veure’ls. Solució; a lla llarga! Demà al matí tornem a pujar que estarem més tranquils, no anem a veure els focs artificials al Foradot i anirem aquí.
Avui al matí tornem a l’Observatori Griffith abans de marxar de la ciutat, la visibilitat no és la millor, hi ha una mica de boira, però és el que hi ha. A l’hora de marxar de LA, us diem que el millor de la ciutat ho hem viscut a Venice Beach, que a mi em ve al cap com si fos un zoològic humà. Si viatges i visites allò que tens previst, monuments, edificis, parcs, … penso que hi vas amb una idea previa, ja ho has visualitzat mentalment i això fa que o bé, allò que et trobes no compleixi amb les teves espectatives, per tant fustració, o si les compleixi, per tant satisfacció. Tot això us ho dic perque el que no pots preveure mai, ni imaginar-t’ho són tot el seguit de manifestacions espontànies de la gent a Venice, sobretot dels patinadors Michael Jackson, per tant sorpresa. I són aquestes experiències les que amb el temps acabes recordant i valorant més.
Camí cap a San Simeon, passem per Malibú, terra de surferos, d’on ve la famosa dita ribetana: “ Malibú, todos f……. menos tú!”. Passem per Santa Barbara a partir d’on ens trobem vinyes pel costat de la carretera,( amb el tema del vi segur que els hi passem la mà per la cara). Demà anem cap a Yosemite, l’ últim parc que visitarem abans de tornar a casa, i és que senyors… aviat se`ns acaba el xollo!!!
Petons i abraçades!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario