San Francisco

Bona nit desde San Francisco,

El dijous a primera hora de la tarda arribavem a SF. Deixem les maletes a l’habitació de l’hotel i ens dirigim a tornar el Borrego. Han estat més de 3300 milles, més de 5000 quilòmetres durant 21 dies. Al entregar el cotxe ens envaeix una extranya sensació, com si et prenessin algo que fos teu. Sense temps per despedir-nos del que ha estat el nostre cotxe durant tres setmanes, conec gent que se n’han comprat algun i l’han tingut menys temps, tornem a l’hotel. El pitjor hotel on hem estat en les cinc setmanes, el hall fot una olor a ranci que alucines com aguanten els recepcionistes allí, l’esmorçar el més just de tots, el llit el pitjor, ni internet ni nevera ni micrones a l’habitació, no hi ha màquina de gel i per la nit s’escolten tots els sorolls que es puguin escoltar. Sortim de l’hotel i comencem a explorar la ciutat, passem per China Town, més neta que la de NY però menys “autèntica”, Nob Hill, Russian Hill, on hi ha el carrer Lombard, una de les atraccions de la ciutat amb els seus revolts super tancats, per arribar al Fisherman’s Wharf, una de les parts més animades de la ciutat, plena de restaurants, bars i botigues. Es on hi ha els Piers, molls del 31 al 47. Al 39 hi ha lleons marins que pel que veiem, es mouen una mica més que els elefants marins, però també els hi agrada bastant jeure. De tornada a l’hotel passem pel barri de North Beach, ple de locals italians rotllo Little Italy al llarg de l’avinguda Columbus, eix d’aquest barri. Pel carrer hi trobem bastanta gent demanant, homeless. Veus la gent tirada, vivint al carrer, remanant les escombraries per menjar, recollint les burilles del terra, i, penses que realment ets un privilegiat i que ha de ser molt dur veure’t amb la situació en que es troba aquesta gent.

El divendres al matí tenim un tour, contractat per internet, que ens porta a l’altra banda de la badia a través del Golden Gate. Anem a Muir Woods, un bosc on hi ha unes sequoies mil·lenàries, a Sausalito, una població amb port esportiu, on hi veiem un munt de galèries d’art, ( sempre que en veiem una pensem en l ‘Amo), per tornar a la ciutat per agafar un ferry que ens portarà a Alcatraz. El ferry encara estarà un a hora en surtir i aprofitem per anar a dinar un el plat típic de la ciutat: el clam chowder, una espècie de clotxa que fan aquí, omplint un pà amb una crema que porta cloïsses, cranc i patata. Ho trobem força bó, bé de fet no deixem ni les molles, i cap a Alcatraz, la illa que es va fer famosa per acollir una presó de màxima seguretat entre 1934 i 1963. La visita t’ofereix unes bones vistes de la badia i de la ciutat, però en destaquem que pots realitzar la visita amb una audioguia que et proporcionen allà mateix, tenen versions en vàries llengües. Et posses els auriculars i et mous per dins el recinte de l’antiga presó seguint les instruccions que et donen, alhora que et parlen de la història i el dia a dia de com era la vida aquí dins. També t’expliquen com si fos un relat radiofònic, un motí que hi va haver on moriren presos i funcionaris, i la fuga que l’any 1962 van dur a terme tres presos, que a dia d’avui encara no en saben res del que va ser d’ells i l’estat encara els considera fugitius de la justicia. D’aquest fet en surt la gran pel·lícula La Fuga de Alcatraz, protagonitzada per Clint Eastwood. Tornem a l’hotel passant pel Financial District, on l’edifici més representatiu és el Transamerica Pyramid. Al vespre anem a fer una volta per Union Square, una plaça prop de l’hotel on hi ha força ambient.



Avui al matí anem al Civic Center, una zona on hi ha el City Hall, l’Opera, la biblioteca i més edificis de caire civil. Abans, però, aprofitem per fer el típic esmorçar america, i aprofitant l’ocasió aixeco la tassa mirant al cambrer per demanar més café. Ja em penso que soc el mateix Vincent Vega en persona a l’última escena de Pulp Fiction. Més tard agafem el Cable Car, el típic tranvía de SF, per anar a Fisherman’s Wharf. Tot i que hi ha metro, és l’únic mitjà de transport públic que hem fet servir, doncs pel que hem vist, la ciutat no és molt gran i desde l’hotel estem a poca estona dels llocs que hem visitat, la ubicació és el més bó de l’hotel, i potser l’únic.Un cop a Fisherman’s lloguem un tàndem i cap al Golden Gate. El passem i comprovem l’aire que hi fot, perquè us en feu una idea penseu que mentre naltros i pedalem per sobre, hi ha gent fent kitesurf per sota, sort que amb la bici entres en calor que si no t’hi peles de fred, i a meitat de juliol!!! A San Francisco anem tot el dia amb les suaderes que vam comprar a Las Vegas, que si no n’haguèssim hagut de comprar alguna aquí, i per la nit dormim tapats amb llençol, manta i cobrellit, quan arribem a Barcelona, almenys a mi segur que se m’obren els porus i m’estic dos hores seguides suant, fliparem. Tornem el tàndem, i amb ell quasi que ja no ens enrecordem de tots els mitjans de locomoció que hem utilitzat durant el viatge, ( avió, bus, cotxe, metro, bici, helicòpter, ferry, tàndem i a peu). Després d’unes quantes compres més anem a sopar, i si l’hotel ha estat el pitjor, el lloc on hem sopat també. Quin palo ens han fotut i quina pizza més dolenta m’han portat, no me l' he acabat. He demanat la típica fiambrera que sempre donen a la gent que pren el menjar que no se l’acaven, i al poc de surtir del restaurant li he donat amb un homeless, pensant que igual a aquest home li sap a glòria, almenys d’alguna cosa haurà servit.


Bé i demà a veure que passa amb el partit de futbol, o guanyem i alegria inmensa, o perdem i li menjo el tarro tot el dia a la Daniela: “que si aquest hagués fet això, que si l’àrbitre no-se-que,…” , i es que si guanyèssim no podria ser un punt final millor al viatge.



Us saludem per última vegada des d’aquest blog, la matinada de dilluns comencem a volar, ( San Francisco-Nova York-Zurich-Barcelona, quin pal!!!), per tornar cap a casa. Bé de fet aquí als USA ja ens hi començavem a sentir com si fòssim a casa nostra, quina diferència amb la sensació que teniem a l’arribar al JFK, quan deviem semblar dos pardalets perduts, sense saber a on havíem de dirigir les postres primeres passes en aquest gran país. Esperem que hagueu passat una bona estona seguint-nos des del blog, i la pròxima vegada ens veiem ja cara a cara… que ja en tenim ganes nosaltres també!!



Petons i abraçades!!!

YOSEMITE

Demà al matí marxem cap a San Francisco, última etapa del nostre viatge abans de tornar cap a casa.

Ahir al matí vam sortir de San Simeon agafant la hwy1, coneguda com la Big Sur, una carretera que va seguint la costa fins a Monterey, a unes dos hores de San Francisco. Un trajecte d’unes cent milles en els quals durant molta estona la carretera va pel damunt mateix dels penyasegats sobre la costa del Pacífic, per un traçat ple de tombs i canvis de rasant, sobre una carretera bastant estreta. Al poc de sortir, parem a la platja de Point Piedras Blancas, on hi ha la colònia d’elefants marins més important de California, uns animals que, a part dels més joves, que jugaven entre ells, tota l’estona els vam veure jaient. Pel que vam llegir, en uns panells informatius que hi ha a la platja, resulta que estan en període com d’hivernació i cambien la pell. A part d’això que sapigueu que fotien una “olor” força desagradable. Més amunt parem a veure un salt d’aigua, que hi ha en una cala a Julia Pfeiffer Point. Més amunt parem a Carmel-by-the –beach, un poble que ens recorda als que sortien sempre a “ se ha escrito un crimen”, ara hi fot un aire que junt amb la temperatura, uns 16 graus, fan que sortim del cotxe, trepitgem la sorra de la platja i fem mitja volta cap el cotxe de nou: visita expres, ni cinc minuts, i això que a la platja hi ha gent entaulats en plan picnic. Val a dir que desde que vam sortir de Los Angeles, només hem vist el sol un tram de carretera que anava per l’interior, tot el tram de costa amb un cel molt gris i sense pasar mai dels 20 graus. Nosaltres que ens pensavem banyar al pacífic al final ens conformem amb un mínim i congelat bany de peus. Si fins ara hem seguit direcció nord, ara girem cap a l’est, direcció Mariposa, on farem nit per l’endemà anar a Yosemite. Al poc d’agafar la carretera cap a l’interior tornem a gaudir de la companyia del sol durant tot el trajecte fins a Mariposa.


Avui al matí en una hora ens plantem a Yosemite Valley N.P. Al poc d’entrar al parc, a mà dreta ens trobem amb una cascada, la Bridalveil Fall. Quan sortim del cotxe per fer el curt camí per anar a veure aquest salt d’aigua, cinc minuts, ens trobem amb el principal enemic que ens acompanyarà tota la jornada pel parc: els mosquits. Resulta que no portem cap repel·lent, només l’After Bite per quan ja t’han picat; sembla que hi anèssim predisposats i els insectes no han tingut pietat. Anem cap al centre de visitants i passem pel costat del Capitan, un enorme gegant de granit que presideix la part inicial del parc, una de les parets més mítiques a nivell mundial pels escaladors. Dividim la visita en dues parts, primer visitem la part del Yosemite Valley, la part més coneguda i visitada del parc. Veiem les cascades del Upper i del Lower Yosemite, uns salts d’aigua que excepte entre agost i octubre, quan acaba el desglaç i comença la temporada de pluges, baixen la resta de l’any. Més tard fem uns encàrrecs que teniem pendents, i anem cap al Mirror Lake, un llac que es troba als peus del Half Dome, l’altre gegant de granit que domina aquesta part de la vall. En aquest llac hi ha molta gent que hi és passant el dia com si fossin a la platja, de fet fa més “temps de platja” aquí que a la costa. Cap a les dues de la tarda anem cap a Tuolumne Meadows, la part menys visitada del parc, situada a més de dos mil metres sobre el nivell del mar, on la temperatura passem dels 90F de la vall a 62F i que està a una hora i mitja en cotxe. Parem en uns quants miradors on ens trobem unes vistes del Half Dome al fons i també parem al llac Tenaya. Arribem a Tuolumne i anem a fer el petit trail del Soda Springs. Apreciem la bellesa de l’entorn, el bosc, el riu, els cims on encara hi ha neu, i fins i tot la fauna, veiem cèrvols i castors. Per aquest trail ens trobem un noi carregat amb una motxilla enorme, per mi que havia pres fins i tot les rajoles de la cuina de casa, i al passar pel costat seu ens diu: “ good afternoon”, (bona tarda), amb una veu d’esgotat total, comentem el tema i pensem, “aquest tio amb aquesta motxillota i aquesta cara de cansament gairebé extrem, i encara té collons de saludar”, la conclusió que treiem és que ha de ser bon paio. Acabem el trail i la visita a Tuolumne, totalment recomenada, pillem el Borrego i cap a l’hotel. Quan no portem ni mig quilòmetre veiem dos persones fent autostop, passem pel costat i era el noi que ens havia saludat. Com que ja havíem deduit que almenys un era bona persona, parem i els carreguem. Eren pare i fill, yanquis, que havien fet una travessa de tres dies pel parc i ara tornaven al campground on tenien el cotxe, a uns quaranta minuts en cotxe. Amb el meu anglès d’indi, vam parlar una mica, i resulta que el pare té antecedents espanyols, sa mare té el cognom Zamora i ell es diu Juan Manuel. Si, si, com el Chusma! Els deixem a lloc, els homes molt agraïts, i al tornar a la carretera principal, trobem uns quants cotxes parats. Guaitem a veure que passa i resulta que hi havia una os petit emparrat en un arbre. Ja va ser el posar la cirereta al pastís. Sortim de Yosemite amb la sensació d’haver estat en un lloc on la naturalesa se’ns a mostrat en el seu màxim esplendor. Realment és el parc que ens ha agradat més, creiem que segurament mereix dedicar-hi més d’un dia, i contemplar l’experiència de passar-hi la nit dins, ja sigui en un village o en un campground.



Bé cap a San Francisco falta gent!!! Salutacions a tots, especialment al Fran per la cobertura informativa que ens ha fet del partit de futbol, d’aquí al Carrusel de la SER.

Fins aviat!!!!

Michael Jackson viu a Venice Beach!!!

Bona nit desde San Simeon, un poble a meitat de camí entre L.A. i San Francisco.

El dissabte comencem la jornada veient el partit de futbol des de l’hotel. Partit emocionant i resultat esperançador. Acaba el partit, i després de passar pel jacuzzi, ja no crec que sigui per relaxar-nos, perque el nivell de desconnexió que portem després d’un mes és total, sino més aviat ho fem com un ritual, anem cap a Venice Beach. Avui hem donat festa al borrego i pasarem el dia a la platja, però no jaient, el cos no ens ho demana, anirem a peu. Només entrar a Venice Beach ja veiem molt de moviment de personal. Aquí hi tenen un carril per la gent que va a peu i un altre per les bicis, patins, skates,… Venice ve a ser com un parc, un circ, un mercat, un poliesportiu, un festival i també, sobretot una palestra que la gent, que pot i que vol, aprofita per mostrar els seus cossos perfectes. Hi ha pistes de basket, tennis, un espai on uns “armaris” aixequen peses i fan exercicis amb màquines de gimnàs, piscines i pistes de skate, surferos a l’aigua, aparells per fer gimnasia esportiva,… a part de totes les parades en plan “mercadillo”. A part d’això també et trobes amb gent que amb més o menys gràcia intenten de guanyar-se la vida, aprofitant les seves habilitats : dibuixants, músics, dj’s, escultors, vidents que llegeixen la mà o et tiren les cartes del tarot, … De tota aquesta fauna us destacarem tres casos. El primer eren uns nois que feien acrobàcies al ritme de la música que portaven ells amb uns mega-bafles, vam tirar un $ a la galleda, res de barret, anaven a l’ample, igual erem 200 persones allí badant. Al costat mateix apareix un grup, entre els quals destacava un amb una crucifix d’uns dos metres que en una cara hi posava: are you ready? (esteu preparats), i a l’altra: heaven or hell? (cel o infern). Aquests anaven a fotre un miting allà al mitg amb una espècie de tarima, naltros hi passem pel costat i ens donaven uns bitllets amb alguna inscripció seva, però no els vam agafar i em sembla que la penya va passar bastant d’ells. I el tercer va ser el que ens va impactar més. Primer ens trobem un grup d’unes 7 o 8 persones ballant amb patins com si fossin en una roller disco, tots negres. Entre els quals hi destaca un home sense camisa i amb texans, que no parava de ballar sobre els seus patins. Tot eren cançons del Michael Jackson. Vam guaitar una estona, i vam seguir caminant. Vam anar fins a Santa Monica, vam estar al Pier on hi ha un parc d’atraccions, on algunes atraccions sembla que siguin d’abans de Crist, i ja de camí de tornada, on anavem veient molt del personal que havíem vist anteriorment, sentim que encara sonen les cançons del rei del pop a la pista on hi havia els dels patins. Feia quatre hores que hi havíem passat i encara eren allí ballant, i l’home dels patins que no se’n perdia ni una. Ara també hi havia un que anava disfraçat d’arbre, una friki-punki que feia el ball del qui sap que, un satèl·lit que en sec orbitava per alla amb el seu monopatí, l’altre amb la bici,… i tota la gent que s’hi anava apuntant. Allà hi havia un ambient que desprenia un bon rotllo increíble, ( catàrsi col·lectiva), tots allí de festival, grans, petits, blancs, negres, … Al fer poc de l’any de la mort del Michael Jackson suposem que devien voler fer com una espècie d’homenatge, que pel que hem vist aquí la gent se l’estimaven, o se l’estimen molt vaja. Després de sis hores patejant per la platja arribem a l’hotel, força cansats i, per no variar, afamats. Desde l’esmorçar només ens havíem menjat un gelat, ( com els de cal Xixonenc cap!!), i clar arrasem al xino de davant l’hotel.


El diumenge anem als Universal Studios, el parc d’atraccions dels estudis cinematogràfics fundats el 1912. És el quatre de Juliol, l’Independence Day, la seva festa nacional, hi ha banderes per tot arreu, gent vestits amb els colors nacionals i també n’hi ha que porten el típic barret de l’oncle Sam. Avui és el dia de complir amb la promesa que li vaig fer a la Daniela d’anar a un parc d’atraccions durant el viatge, els meus intents dissuasoris en les últimes hores no han donat fruit i a passar pel tubo, xaval!!! El fet de ser el dia que és, fa que hi hagi molta gent; decissió si he de patir, almenas no farem cua i comprem l’entrada que t’estalvia les cues a l’hora de pujar a les atraccions. Després de fer un tour guiat pels estudis, on veim entre d’altres el motel i la casa d’en Norman Bates a Psicosis, comencem a pujar a les diferents atraccions, en alguna d’elles jo amb els ulls tancats. Però la cosa encara es pot aguantar i encara més quan veus que la persona que està al costat teu s’ho està passant pipa, el patiment es redueix a la mínima expresió. Tot bé fins després de dinar, quan comencem a repetir en pujar a les atraccions. Pugem a la dels Simpsons just acabar de dinar, i a mi em comença a pujar el pollastre amunt i avall, que d’un pél i no trec la grava allà mateix. Veiem uns quants espectacles més i quasi a les vuit sortim del parc direcció a l’Observatori Griffith, una atalaia desde la qual domines visualment tota la ciutat, a veure la posta de sol. Anem justos de temps, aquí quarts de nou ja és fosc. Trobem molt de trànsit pujant i tenim una feinada per aparcar, de fet aparco en un lloc d’aquells on només aparcava mon avi, i arribem que ja no hi ha sol i està petat de gent: resulta que el quatre de juliol com a fi de festa fan un munt de focs artificials per tota la ciutat i clar, tothom puja aquí a veure’ls. Solució; a lla llarga! Demà al matí tornem a pujar que estarem més tranquils, no anem a veure els focs artificials al Foradot i anirem aquí.



Avui al matí tornem a l’Observatori Griffith abans de marxar de la ciutat, la visibilitat no és la millor, hi ha una mica de boira, però és el que hi ha. A l’hora de marxar de LA, us diem que el millor de la ciutat ho hem viscut a Venice Beach, que a mi em ve al cap com si fos un zoològic humà. Si viatges i visites allò que tens previst, monuments, edificis, parcs, … penso que hi vas amb una idea previa, ja ho has visualitzat mentalment i això fa que o bé, allò que et trobes no compleixi amb les teves espectatives, per tant fustració, o si les compleixi, per tant satisfacció. Tot això us ho dic perque el que no pots preveure mai, ni imaginar-t’ho són tot el seguit de manifestacions espontànies de la gent a Venice, sobretot dels patinadors Michael Jackson, per tant sorpresa. I són aquestes experiències les que amb el temps acabes recordant i valorant més.


Camí cap a San Simeon, passem per Malibú, terra de surferos, d’on ve la famosa dita ribetana: “ Malibú, todos f……. menos tú!”. Passem per Santa Barbara a partir d’on ens trobem vinyes pel costat de la carretera,( amb el tema del vi segur que els hi passem la mà per la cara). Demà anem cap a Yosemite, l’ últim parc que visitarem abans de tornar a casa, i és que senyors… aviat se`ns acaba el xollo!!!


Petons i abraçades!!

Adeu San Diego. Hola Los Angeles

Ahir vam arribar a Los Angeles, la ciutat de les estrelles de Hollywood, dels Lakers, dels famosos vigilants de la platja, i sobretot, la ciutat dels Red Hot Chili Peppers, una de les icones durant la meva adolescència.

L’últim dia a San Diego l’aprofitem per anar al Cabrillo Nacional Monument, que es troba en una punta que tanca la badia de San Diego, al costat d’una base de l’exèrcit americà. Però hi ha una boira que no ens permet disfrutar de cap tipus de vista. D’aquí cap a Misison Beach, una de les moltes platges de la ciutat. Aquí, fent un tomb pel passeig, hi veiem gent que fent de tot: surf, bodyboard, volley-platja, corrent, bici, patinant, algú banyant-se, … inclús hi ha un petit parc d’atraccions al costat de la platja, on hi hi una muntanya russa sobre una estructura de fusta, que ens fan reviure les sensacions viscudes al New York-New York a Las Vegas. Tot seguit anem cap a Balboa Park, el principal parc de la ciutat, i quan fa uns deu minuts que estem esperant un bus gratuït que et porta pel parc, junt amb uns quants turistes més, ens mirem i amb poques paraules ens entenem : toc de retirada !!, pactem fugir cap a Little Italy, on no podem evitar d’entrar a dinar en un Italia. Suposo que l’experiència al Grand Canyon amb el tema bus encara és molt recent, fet que pot ser el desencadenant d’aquesta acció-reacció. Per la tarda, veient que el sol domina la situació, tornem a anar a Cabrillo a veure si podem disfrutar del lloc, i encara que la visibilitat no és del 100%, gaudim d’unes bones vistes, una bona manera de dir adeu a una ciutat que creiem que ofereix una gran qualitat de vida als seus habitants, uns espais públics, platges, jardins, parcs,… molt ben cuidats, un clima privilegiat, i, per si fos poc, tens Tijuana a quatre passes.


Ahir arribem a LA, després de dos hores de viatge. Arribem a l’hotel i el recepcionista ens diu que per moure’t per la ciutat, el trànsit és molt caòtic, que el millor seria que deixem el cotxe al paking de l’hotel, i acaba per oferir-nos un seguit de tours i excursions per la ciutat. O sigui ens els intenta colocar per la teoria “ o ho feu així o res de res”. Li diem que gràcies que ja ens ho pensarem. Un cop a la habitació, veiem a la guía que l’entrada als estudis Universal, on volem anar demà, val uns 50$, i ell ens venia el tour per 99$. O sigui, que ens esperi assegut. Per la tarda comencem a explorar la ciutat direcció Rodeo Drive, el GPS ens diu que en quinze minuts serem allí, quan en realitat hi arribem al cap d’una hora, i el fantasma del consell del recepcionista es fa present en l’ambient. Fem un tomb per Rodeo, botigues super exclusives, Ferraris, Bugattis, gent que surt amb bosses de les botigues i penses: aquest segur que marxa bastant bé !! jeje. Arranquem el Borrego i fem una volta per Beverly Hills, que és allí al costat mateix, on continuem apreciant les cases dels que suposem que compren a Rodeo Drive. En una equivalencia seria: Rodeo Drive- Beverly Hills i Caprabo- Pintor Potau. Anem cap a el Walk of Fame, el passeig de la fama. Atrevessem el West Hollywood, un barri on els colors que hi predominen són els de la bandera amb l’arc de Sant Martí. Al passeig de la fama, mentre camines i vas llegint el nom de les celebritats dins les estrelles, hi trobem una fauna urbana molt peculiar: un ambient amb molts frikis, penya rotllo Callejeros, turistes fent fotos a les seves estrelles favorites, quatre hare-christnas, un “asiàtic” predicant no se quin rotllo de que jesús estava amb ell, un garito on els de l’esglèsia de la cienciología oferien test d’inteligència gratis, (que segur que el fas i et diuen que Einstein al costat teu era un aprenent),… També veiem el Teatre Kodak, on cada any fan la cerimònia d’entrega dels Oscars. Per últim abans d’anar a l’hotel passem pel Staples Center, la casa dels Lakers, fem unes fotos, no ens hi podem acostar gaire perque al costat hi fan un concert i el carrer està tancat al trànsit. Per cert, Staples és una cadena de botigues que hem vist per tot arreu on hem estat, em sembla que com una espècie de ferreteries, que deu pagar una pasta per posar el nom al pavelló. Bé ja heu vist que no hem tingut cap problema més de circulació viària, per tant amb cotxe a tot arreu.

Bé demà viurem el quatre de juliol, l’Independence Day, aquí, a veure que fan aquesta gent, encara que ja fa dies que tant a san Diego, com aquí a LA, ja es veuen banderes de les barres i estrelles per tot arreu, es nota que són molt patriotes, que nèstan molt orgullosos i que els agrada demostrar-ho.



Fins aviat amics,… bé i si no ens veiem que provin les festes !!!!

San Diego i Tijuana

Hola, us saludem desde San Diego, on hi som des d’ahir. El que més ens va sorprendre a l’arribar, va ser el clima que hi trobem, unes temperaturas al voltant dels 20 C i el cel tapat tot el dia, que fan que durant la nostra primera passejada per la ciutat, després de veure el futbol, arribem a passar una mica de “rasquilla”, arribem d’un lloc on vorejavem els 40C, i clar, anem amb calça curta i sandàlies. Imagineu-vos pel carrer trobem molta gent amb màniga llarga, i quasi tothom amb pantalons llargs; per lo tant que cantem una mica, només ens falten els mitjons blancs i ja seriem com aquells guiris que es passejen pel carrer Major a finals de febrer- principis de març tant tranquils. Anem a la zona de Gaslamp Quarter, al dowtown, on està tot ple de restaurants, la majoria dels quals són d’aquells que quan els veus penses : clavada !. Aquí als USA, després de veure tot el que portem vist, hem arribat a la conclusió, que la gent segur que no cuinen gens a casa: entre els restaurants que hi ha i tot el menjar cuinat i precuinat que vénen als supers, segur que no gasten gaire Vitroclen. Ens trobem amb una ciutat molt tranquila, plena d’arbres i zones ajardinades, gent amb bici o corrent, i molta penya del rotllo pijo passejant uns gossos que sembla que els hagin tret de l’esteticien o de la pelu,… segur que li dons un crostó de pa sec a un gos d’aquests i et diu que te’l fotis tu! Amb contrast amb tot això també trobem molta gent tirada pel carrer, (homeless). Al vespre anem a sopar a la mateixa zona, ja vestits com Déu mana, i constatem un dels problemas d’aquesta ciutat, l’aparcament. Fins a les sis de la tarda es paga a tot arreu, això fa que durant el dia es pot trobar lloc, però després feina rai. Fem uns quants tombs i res de res, i quan ja estavem a punt de buscar un parking de pago, apareix un negre amb rastes i gorra, que ens fa senyals dien on hi ha un lloc per aparcar. Faig marxa enrere, i 25 maniobres més tard aparquem, amb l’ajuda inestimable d’en Mickel, un altre dels personatges per l’anecdotari del viatge, quin puntasso les indicacions que ens feia, encara riem ara. Vam valorar el seu esforç amb 3$ i el colega va marxar més content que unes pasques.



Avui al matí hem anat a Tijuana, Mèxic. Aquest és el pas fronterer més transitat de tot el món, avui doncs hem colaborat a que mantingui aquest honor. Deixem el cotxe al costat ianqui, i en deu minuts ja erem a Tijuana. En aquesta direcció ni cues, ni documentació, ni escàners,… només dos polis mexicans, que estaven allí com de “plantón”, el que diriem per complir el tràmit. Un cop a Tijuana, ja veiem per on anirà el tema: gent que se t’acosta per tot arreu per vendre’t de tot. Això si, aquí no són tant pesats com a Punta Cana, aquí els hi dius que no vols comprar i ja no t’atabalen més, inclús al final parlavem amb ells d’altres coses, sobretot de futbol. Basem la nostra visita a Tijuana en moure’ns per l’avenida de la Revolución, on hi ha tot de comerços i llocs per menjar i beure, rotllo turístic, i els seus voltants, on ja ens hem trobat amb un rotllo més autèntic, aquí hi trobem varis garitos de “posar i treure”, i així completem la dita. Quan et mous per aquestes parts més “reals”, és quan realment vius més l’escència del lloc on et trobes. Tot el que està montat de cara al turista és com una bombolla, que t’aïlla normalment del que no volen que vegis, però que al cap i a la existeix. També ens trobem amb unes patrulles de la policia, que tenen la fama de ser molt corruptes, que van amb les metralladores penjades com fent guardia davant un banc. Cal dir que en tot moment ens movem amb tota comoditat, sense tindre la mínima sensació d’inseguretat.
Decidim marxar després de menjar tacos, beure coronitas i fer les compres de rigor, entre les quals una ampolla de tequila, ( que algú de vosaltres tindrà l’ocasió de provar). Pel que hem vist, segur que Tijuana de nit, és un bon lloc per fotres una bona juerga, que és el que fan molts estadounidencs; sobretot per la gran diferència del preu de les begudes alcohòliques. El contrast entre Tijuana i San Diego, és com el de dos móns diferents separats per no res: a un costat el món de l’opulència, l’elegancia i l’elitisme, i a l’altre el soroll, la vida al carrer i la lluita per poder omplir el plat cada dia Arribem al pas fronterer, i el que en sentit contrari havien estat deu minuts, es converteixen en tres quarts d’hora de cua, policies a dreta i esquerra, gossos ensinistrats, control de passaports i escàners per equipatges. La cua de cotxes també es força important. Un cop als USA, anem cap a Coronado, una ciutat d’uns 26000 habitants, ( també una mica pijolandia), conectada a San Diego per un pont impresionant, des d’on hi ha unes vites força atractives de la ciutat. D’aquí cap a Old Town, lloc on es van establir els primers missioners que van arribar a San Diego, i on ara el que més hi abunda, per variar una mica, són els restaurants. La zona ens agrada i potser demà hi soparem, avui amb els tacos de Tijuana ja farem.




Fins aviat!!