San Diego i Tijuana

Hola, us saludem desde San Diego, on hi som des d’ahir. El que més ens va sorprendre a l’arribar, va ser el clima que hi trobem, unes temperaturas al voltant dels 20 C i el cel tapat tot el dia, que fan que durant la nostra primera passejada per la ciutat, després de veure el futbol, arribem a passar una mica de “rasquilla”, arribem d’un lloc on vorejavem els 40C, i clar, anem amb calça curta i sandàlies. Imagineu-vos pel carrer trobem molta gent amb màniga llarga, i quasi tothom amb pantalons llargs; per lo tant que cantem una mica, només ens falten els mitjons blancs i ja seriem com aquells guiris que es passejen pel carrer Major a finals de febrer- principis de març tant tranquils. Anem a la zona de Gaslamp Quarter, al dowtown, on està tot ple de restaurants, la majoria dels quals són d’aquells que quan els veus penses : clavada !. Aquí als USA, després de veure tot el que portem vist, hem arribat a la conclusió, que la gent segur que no cuinen gens a casa: entre els restaurants que hi ha i tot el menjar cuinat i precuinat que vénen als supers, segur que no gasten gaire Vitroclen. Ens trobem amb una ciutat molt tranquila, plena d’arbres i zones ajardinades, gent amb bici o corrent, i molta penya del rotllo pijo passejant uns gossos que sembla que els hagin tret de l’esteticien o de la pelu,… segur que li dons un crostó de pa sec a un gos d’aquests i et diu que te’l fotis tu! Amb contrast amb tot això també trobem molta gent tirada pel carrer, (homeless). Al vespre anem a sopar a la mateixa zona, ja vestits com Déu mana, i constatem un dels problemas d’aquesta ciutat, l’aparcament. Fins a les sis de la tarda es paga a tot arreu, això fa que durant el dia es pot trobar lloc, però després feina rai. Fem uns quants tombs i res de res, i quan ja estavem a punt de buscar un parking de pago, apareix un negre amb rastes i gorra, que ens fa senyals dien on hi ha un lloc per aparcar. Faig marxa enrere, i 25 maniobres més tard aparquem, amb l’ajuda inestimable d’en Mickel, un altre dels personatges per l’anecdotari del viatge, quin puntasso les indicacions que ens feia, encara riem ara. Vam valorar el seu esforç amb 3$ i el colega va marxar més content que unes pasques.



Avui al matí hem anat a Tijuana, Mèxic. Aquest és el pas fronterer més transitat de tot el món, avui doncs hem colaborat a que mantingui aquest honor. Deixem el cotxe al costat ianqui, i en deu minuts ja erem a Tijuana. En aquesta direcció ni cues, ni documentació, ni escàners,… només dos polis mexicans, que estaven allí com de “plantón”, el que diriem per complir el tràmit. Un cop a Tijuana, ja veiem per on anirà el tema: gent que se t’acosta per tot arreu per vendre’t de tot. Això si, aquí no són tant pesats com a Punta Cana, aquí els hi dius que no vols comprar i ja no t’atabalen més, inclús al final parlavem amb ells d’altres coses, sobretot de futbol. Basem la nostra visita a Tijuana en moure’ns per l’avenida de la Revolución, on hi ha tot de comerços i llocs per menjar i beure, rotllo turístic, i els seus voltants, on ja ens hem trobat amb un rotllo més autèntic, aquí hi trobem varis garitos de “posar i treure”, i així completem la dita. Quan et mous per aquestes parts més “reals”, és quan realment vius més l’escència del lloc on et trobes. Tot el que està montat de cara al turista és com una bombolla, que t’aïlla normalment del que no volen que vegis, però que al cap i a la existeix. També ens trobem amb unes patrulles de la policia, que tenen la fama de ser molt corruptes, que van amb les metralladores penjades com fent guardia davant un banc. Cal dir que en tot moment ens movem amb tota comoditat, sense tindre la mínima sensació d’inseguretat.
Decidim marxar després de menjar tacos, beure coronitas i fer les compres de rigor, entre les quals una ampolla de tequila, ( que algú de vosaltres tindrà l’ocasió de provar). Pel que hem vist, segur que Tijuana de nit, és un bon lloc per fotres una bona juerga, que és el que fan molts estadounidencs; sobretot per la gran diferència del preu de les begudes alcohòliques. El contrast entre Tijuana i San Diego, és com el de dos móns diferents separats per no res: a un costat el món de l’opulència, l’elegancia i l’elitisme, i a l’altre el soroll, la vida al carrer i la lluita per poder omplir el plat cada dia Arribem al pas fronterer, i el que en sentit contrari havien estat deu minuts, es converteixen en tres quarts d’hora de cua, policies a dreta i esquerra, gossos ensinistrats, control de passaports i escàners per equipatges. La cua de cotxes també es força important. Un cop als USA, anem cap a Coronado, una ciutat d’uns 26000 habitants, ( també una mica pijolandia), conectada a San Diego per un pont impresionant, des d’on hi ha unes vites força atractives de la ciutat. D’aquí cap a Old Town, lloc on es van establir els primers missioners que van arribar a San Diego, i on ara el que més hi abunda, per variar una mica, són els restaurants. La zona ens agrada i potser demà hi soparem, avui amb els tacos de Tijuana ja farem.




Fins aviat!!

La carretera del miedo, calor i Joshua Tree N.P.

Bé nois ja som a California, i ara si que podem dir que les temperaturas ja s’han enfilat per sobre dels 40 graus.


El diumenge al matí sortim de Williams, i a l’arribar a Seligman, a unes 30 milles, agafem un dels trams que es conserven més bé en l’actualitat de l’antiga ruta 66. La ruta 66, també anomenada ruta mare, va ser a la meitat del segle passat la principal connexió viaria entre l’est i l’oest dels USA, ( comença a Chicago i acaba a Los Angeles). Durant el tram que fem d’unes 100 milles passem per Seligman, Peach Springs i Kingman, com a principals poblacions. Però, en general, el que es veu és molt l’abandonament de la zona; locals que sembla que faci anys que són tancats, cases abandonades, queda clar que l’època daurada d’aquesta carretera fa anys que va passar,… tant sols en destaquen les típiques gasolineres, que t’ofereixen de tot relacionat amb la ruta 66. Parem en una d’elles a comprar aigua, i al final ens firem una gorra i un mocador, ara només ens falta la Harley… Deixem la 66 per agafar una via ràpida o el que seria una autopista a casa nostra, això si sense pagar, però una vegada ja dins a California, ens trobem com si fos una espècie d’aduana. Parem, baixem la finestra, i que « on aneu? D’on sou? Spain ?” , i el tio veu la caixa de Coronita al maleter i la nevera als seients de darrera, diu que vol veure la nevera, i treu una llima que teniem, li dic que és per la Coronita, i ens diu que no es poden entrar fruites i no se que més, però al final no ens la pren. Seguim i al cap de poca estona entrem en una carretera on l’asfaltat no era de massa qualitat, feia unes ondulacions que semblava que anèssim a pujar en una muntanya russa, rectes llarguíssimes, i per si fos poc el termòmetre del cotxe que va arribar a marcar 108 graus F, que deuen ser uns 42C. Per tot plegat, vam decidir batejar-la com la “carretera del miedo”, en honor a la cançó de Dusminguet, que s’ha convertit en una de les bandes sonores del viatge. Poc abans d’arribar parem, i pequem en un fase-food rotllo hamburgueseria, una cadena que es diu Jack in the box, ( que pel que vais veure als “restrooms”, són clients de SCA!!). Aquí on parem resulta que és una població, Twentynine Palms, on hi ha una base bastant important de marines i ens en trobem a quatre pillant menjar des del cotxe. Arribem a l’hotel, després de sis hores de viatge, i fot una calda que ens “obliga” a anar a la piscina. I resulta que és una piscina força gran, amb jacuzzi, i el millor de tot: tota per nosaltres. Jo, personalment, si em trobo gent a la piscina, em mullo i a la llarga, però aquest cop ens hi estem una hora, on només apareixen un pare i els dos fills, alemanys, d’aquells que en una piscina són com un gelat de dos gustos: cap vermell (p.ex. maduixa)- cos blanc (p.ex.nata). Al vespre anem a un super a comprar alguna cosa per sopar, i resulta que en l’intent de menjar pà amb tomàquet, comprem un pà tant eixut i espès, que és mossegada de bocata- trago de Coronita.

Avui al matí, anem cap a Josha Tree N.P., queda a 10 minuts de l’hotel. Aquest parc, situat entre els deserts de Mojave i de Sonora, es caracteritza per la presència dels arbres de que pren el seu nom. També hi ha un munt de blocs i totxos de granit, per fer boulder o per escalar amb corda, veiem un grup fent un top-rop en una fisura. Però potser el que ha donat més popularitat a nivell mundial a Joshua Tree, és el fet que els U2 van titular un disc seu amb el nom del parc, amb foto a la portada i tot. Visita de rigor al centre de visitants, on tenim clar que aquí no patejarem gaire, de fet ells mateixos ja desaconsellen molts trails a l’estiu, a les nou del matí estem sobre uns 37 C. Estem unes quatre hores al parc, fent un petit trajecte a peu per la zona del Hidden Valley, que és la que ens ha agradat més de tot el parc, i on la Daniela s’atreveix a fer una mica de bulder, després anem a un parell de miradors i acabem al Cholla Cactus Garden, (que no és un cine eh!!!), fem un petit recorregut i fot una calda que fins i tot alguns cactus estan cremats. Sortim del parc i parem a un super, hem de repostar de cerveces i comprarem algo per dinar, i a la caixa em diu la caixera “ how old are you?”, jo em quedo tant flipat que la tia m’ho torna a preguntar, li ensenyo el DNI, i cap problema. A la tarda ens fotem una altra hora a la piscina, aquest cop no hem tingut la privilegiada companyia de la familia “ dos gustos”, i al vespre hem anat a Palm Springs, a mitja hora en cotxe. Aquesta és una població turística bastant important, ara, naltros trobem que està una mica mort, amb alguns locals tancats, i resulta que la temporada aquí va d’octubre a abril, hi ha aprop una estació d’esquí. També és famosa per haver-hi una important presència de la comunitat gay-lesbiana, de fet es veuen bastantes banderes amb els colors de l’arc iris. I com que avui toca sopar amb “forquilla de ferro”, com que les que tenim a l’habitació de l’hotel són de plàstic, és una manera de dir que anem a sopar a fora, anem a un Italia on fem el millor sopar del viatge. Parlem amb l’amo, un senyor italià de Milà que porta 25 anys vivint aquí, i clar l’home content; li deixem els plats nèts i lluents. Realment hem menjat el més semblant a menjar a casa des que som aquí. Així acabem la jornada amb bon regust de boca, i demà cap a San Diego, on es veu que les temperatures màximes estan tot l’any sobre els 22C, a veure si dimecres podem anar a Tijuana.




Records a tothom, i si algú sap la direcció del blog del Chusma a veure si ens la feu arribar, … pobres òssos d’Alaska el que els hi espera.

Antelope Canyon I Grand Canyon N.P.

Hi!!, how are you?... Ei, tranquils que encara no el dominem tant l’anglès!!

Us saludem desde Williams, ja en plena ruta 66. En principi la ruta 66 havia de ser l’element vertebrador d’aquest viatge, però al final, després de valorar moltes opcions i plans de viatge, en farem demà un petit tram d’uns 150 quilòmetres entre Williams i Kingman, per després dirigir-nos cap a Joshua Tree N.P., ja a California.

Pel que fa al tema meteorològic, la veritat és que de moment no ens podem queixar, suposo que per això tampoc no us n’hem parlat gaire. A part d’ahir, que feia una mica de xafogor a Page i de camí del Grand Canyon vam tindre una mica de tormenta, la resta de dies desde que vam sortir de Las Vegas, ha fet un sol de primera. Les temperatures de moment al cotxe no hem passat dels 90F, que són 32 dels nostres. Heu de pensar que tot i estar en ambients semi-desèrtics, com pot ser el cas de Arches, tots els parcs de Utah, estan molts metres per sobre el nivell del mar, a Bryce vam estar a 8700 peus, uns 2600 metres, això fa que sigui una zona de clima més continental, calor més seca, no aquella calor xafogosa que fot a Salou o a Tarragona, per exemple. Ara a mida que ens anirem acostant a la costa californiana, això suposem que anirà canviant.

La jornada d’ahir la comencem d’una manera molt diferent al que hem viscut des de que vam sortir de NY; ens despertem amb un cel tapat i amenaçador. I tot just el dia que anem a Antelope Canyon, on la llum solar ens hagués donat la possibilitat d’aconseguir unes fotos espectaculars. També destacar que podem dir que hem pernoctat al lloc més guarro i desagradable fins ara. Només entrar a l’habitació damunt la nevera hi ha engrunes i taques de no sabem que, més pols que als Monegros i el remate final, sota el llit, la Daniela i troba una diadema, uns mitjons i una bossa de plàstic. A més al Motel hi havia treballant un personal molt pintoresc, dos paios, que eren com una barreja de narco-matón-dropo, la de recepció amb uns péls que ni la bruja averia, o sigui que si algú ha d’anar a Page, eviteu el Page Boy Motel. Sortim de l’antro aquest i anem a treure el cap al llac Powell, que rep aquest nom pel primer home que va explorar tot el curs del riu Colorado. Tot seguit ens dirigim cap al Horse Shue Bend, un espectacular meandre del riu Colorado amb forma de ferradura de cavall, com bé el seu nom indica. Anem cap a Antelope, i decidim fer la visita a la part de Lower Antelope. L’altra opció era la del Upper Antelope, on t’acosten al canyó els navajos en 4x4, i veien com remenaven al personal el dia abans a per les pistes del Monumental Valley, optem per la primera on es fa tot a peu. Abans d’entrar a Antelope hi ha una placa amb el nom i la nacionalitat d’un grup de turistes, que per culpa d’una riuada inesperada van perdre la vida durant una visita al canyó; del grup d’unes quinze persones només es va salvar el guia. Entrem a Antelope, pagant 26$ per cap, ( a aquests navajos els hi agrada més la pasta que al Núñez), i ens trobem amb la cosa més espectacular en tot el que portem de viatge i això que no és de les coses amb més reputació de per aquí, ( o sigui ni cues, ni mogollons, ni gent tocant els...), nosaltres arribem, paguem i fem el tour: perfecte. Acabem i cap a Tusayan, a 3 milles de l’entrada sud del South Rim del Grand Canyon N.P. Total fem 3 hores i mitja de ruta, una més de les que tocaven, gràcies al GPS que ens porta cap una carretera, que de cop i volta es transforma en pista, on i entrem i al cap d’uns dos quilòmetres fem mitja volta,.. ves a saber on seriem ara!!! Abans d’anar a sopar, on tornem a arrasar en un steakhouse aprop de l’hotel, passem per l’aeroport del Grand Canyon per veure com està el tema de les excursions amb helicòpter. Entrem tant decidits que als cinc minuts sortim amb tot lligat; serà l’endemà a les nou del matí. Parlant de[a1] dies i hores, naltros amb el tema d’estar desconectats de diaris, telenotícies, ajudat també tema de l’idioma, tenim una feinada per saber a quin dia de la setmana estem i el número que és, per exemple el dijous arribem al motel super cutre aquell, i jo agafo el mando de la tele i com un boig a veure que havia fet la selecció. Igual fins al cap de vint minuts, no me´n vaig adonar que jugava l’endemà.

Avui esmorzem a l’hotel, per fi un esmorçar una mica més variat, fins ara a tot arreu el mateix: poca varietat i dolent, i cap a l’aeroport. Cap dels dos hem pujat mai en cap helicòpter, per tant, per molt que ho neguem, estem en un estat entre la tensió i la incertesa. Passem per la sala de video, on amb anglès, expliquen tots els protocols d’emergència i tot els rotllos aquests, i allí a la sala de video hi veig l’amenaça, l’enemic públic número 1: un crio japonés, o xino, que ja començava a fer massa sorroll. Per sort anava en un altre vol, sino igual acava al fons del Colorado, jeje... Total pugem a l’helicòpter, i allò s’aixeca amb un pim pam, ni punt de comparació amb la corbata que se’m fa al coll cada vegada que despego en avió. El vol espectacular, les vistes acollonants, un espectacle de la naturalesa vist des d’una prespectiva especial: ara mateix com la cançó de Sangtraït “ la història d’un que volia ser ocell”. Baixem de l’helicòpter amb la sensació de que curt que se´ns ha fet, i han estat 50 minuts!!! Per que us imagineu l’estat en que estàvem, encara com si estiguèssim flotant, només que sapigueu que un servidor als pocs passos de ser a terra... “ patachof!!”, l’ únic toll que hi devia haver en quilòmetres, l’ha tastat el meu 47 de llesca; amb les conseqüents rialles de la Daniela, la parella de belgues que anaven amb naltros, la pilot de l’helicòpter i jo mateix, ( el retorno del gafe!). D’aquí enfilem cap a dins del parc amb el Borrego, i ja a l’entrada ens trobem amb el que serà la tònica de la resta del dia, cua i gent per tot arreu. Aparquem el cotxe i anem a buscar un shuttle, creiem que així ens mourem millor dins el parc. Anem a Yabapai Point, on hi ha un observatori i on fem una caminata pel cingle. Aquí ja hem hagut d’esperar al segon bus que ha passat, el primer anava petat de gent. La segona zona que volem visitar és Hermits Rest, la part més a l’oest del South Rim, on només hi accedeixen els shuttles. Però clar, per anar a buscar aquest bus primer se n’havia d’agafar un altre que et portés cap allí. Tot plegat que arribem a on s’ha d’agafar el segon bus i, sorpresa!! Allí hi havia al menys cent persones fent cua. Passem de tot i ens fotem en un trail, el Bright Angel Trailhead; aquest és un recorregut que et porta fins al riu uns 14km., amb uns desnivells brutals, el South Rim està a uns 2100 metres i el riu a uns 750. Recomanen fer-lo en dos dies, naltros baixem caminant 20 minuts i girem, ha sigut més que res trencar la dinàmica d’estació d’autobusos que portavem, però hem vist la cara de gent que devien pujar de molt més avall i n’hi havia que anaven molt tocats. Si alguna vegada tornem aquí, segur que fem el trail aquest, per anar a buscar el bus me’n vaig a la bàscula, davant del Vila. Tot i que després, hem fet una caminata d’uns tres quarts d’hora, sols com a mussols, a la zona oest, ( el personal el bus a tope, ara caminar el mínim possible), resulta que de les sis hores que hem estat fent la visita terrestre, unes tres han estat dedicades al tema shuttle. Ara veiem que amb el cotxe haguèssim fet més via, més tard també ens adonem que el fet de ser dissabte segur que fa que hi hagi més gent, si heu de vindre per aquí eviteu el cap de setmana.

Bé ara ja hem reposat forces aquí a Williams, és petit, però hi ha bastant d’ambient, tot del rotllo ruta 66, que demà ens esperen uns 700 quilòmetres de carretera... al menys no els haurem de fer amb autobus.
Records a tothom, a la family, als “italianos”, als de Montblanc, penya de La Riba, als Ramas i a tots els que ens seguiu,




[a1]

Mesa Verde i Monumental Valley

Hola gent, com va tot? Naltros som a Page, al llac Powell, on demà esperem fer la visita a Antelope Canyon.

El dimecres al matí vam deixar Moab, per anar cap a Cortez, ja a l’estat de Colorado, on aprofitem per passar per Mesa Verde N.P. El trajecte per carretera continua oferint-nos el mateix, quilòmetres i més quilòmetres d’un paisatge més aviat desèrtic, i trobant-nos amb pocs nuclis habitats. Arribant a Monticello, la primera població que trobem desde que sortim de Moab, agafem una carretera a mà dreta, i aviat entrem a l’estat de Colorado. Aquí el paisatge va canviant poc a poc, el color verd predomina, veiem molta ramaderia, inclús passem pel costat d’un llac. Al cap de dues hores passades de viatge arribem a l’entrada de Mesa Verde. Aquest és un parc que es va crear per preservar les restes arqueològiques de la civilització dels indis Pueblo, que van viure aquí desde l’any 550 fins el 1300. A l’entrada del parc el ranger ens diu, “ 15 milles fins el centre de visitants”. El que no ens va dir és que la carretera està en obres, l’asfaltat està fet caldo i és tota l’estona en pujada; total que pujar a Rojals és un xollo comparat amb això. Al centre de visitants ens diuen que per poder anar a les cases dels Pueblo, s’ha de contractar una visita guiada que val 3$ per cap. Agafem la que ens portarà a la Long House, situada en una gran balma, on hi ha un dels jaciments arqueològics més importants dels indis Pueblo. Ara bé, si per naltros era un repte gairebé impossible, seguir una visita guiada en anglès, quan veiem el grup on som ja ho donem per impossible: al menys hi havia deu canalles que el més gran encara no ha fet la primera comunió, si és que la fan per aquí. I de tots n’hi havia dos que anaven sincronitzats, quan no feia la marranada un era l’altre. Això si el guia no deixava que ningú toqués res que no es pogués tocar: perfecte. Com que no pillava el fil de l’explicació, em vaig començar a estudiar la colla que erem allí, i a part del guia, que l’únic que vam treure clar és que s’enganxava una mica, que podia ser que tingués antecedents indis, tots els altres eren descendents dels que van intentar eliminar els indis. La història ofereix aquestes paradoxes, ara aquesta gent aquí interessant-se pels Pueblo, i uns 250 anys enrere, els seus parents carregant-se’ls sense contemplacions. Tot plegat que marxem de Mesa Verde amb la sensació que de tot el que hem vist fins ara això és el més prescindible, o sigui que recomanem que si heu de passar per aquí, i teniu l’agenda apretada, doneu preferencia a altres opcions. Un cop al motel a Cortez, complim amb el típic ritual piscina- Coronita, a més aquí hi ha SPA. Anem a un super i ens pillem una amanida, que et fas tu allí mateix al teu gust, i una mica de pollastre. Jo vaig pecar i me’n vaig agafar un que no era arrebossat, era super-arrebossat!! Ara boníssim.


Avui al matí pugem al cotxe per anar a Monumental Valley. Tornem a entrar a l’estat de Utah, i ens tornem a endinsar en un paisatge cada vegada més desèrtic. Poc abans d’arribar, passem per Mexican Hat, ( barret mexicà), un poble que rep aquest nom per una curiosa formació rocosa que es veu desde la carretera. Entrem a Monumental Valley, després de pagar 5$ per cap, aquí no val l’Anual Pass, estem en territori dels indis navajos, i el parc el gestionen ells. La millor manera de visitar el parc és fent una ruta en cotxe que et porta a diversos punts o miradors. Ara la pista no està gaire ben conservada, naltros amb el Còrdoba o l’ Ibiza, segur que no ens hi fotem, però amb el Borrego, (4x4 i de lloguer), cap dins. Els navajos també ofereixen uns tours, amb 4x4 i també hem vist un autobús per allí dins, on et porten a llocs on només hi tenen accés ells. Tot plegat ens hem endinsat en un seguit d’escenaris utilitzats una infinitat de vegades en les pelis del far-west ; unes imponents moles de pedra que ja fa anys van deixar de veure els navajos barallant-se amb els col·lonitzadors, o exterminadors, per veure com allí on abans es barallaven a vida o mort, ara els fills d’uns, intenten vendre tot un seguit de penjolls, arracades, braçalets,… als fills dels altres, en una espècie de « mercadillos » allà al mig del desert. En total hem estat quasi dues hores allà dins amb el cotxe tombant, aquí la penya del gas que disfruta fent l’alonso amb el cotxe segur que s’ho passa de fàbula, si nosaltres, que no ho som, ja ens hem divertit, imagineu-vos!! Sortim de Monumental Valley, i cap a Page, Arizona, un altre canvi d’estat, que comporta un altre canvi horari, endarrerim una hora els nostres rellotges. Total dues hores i mitja de cotxe, on només passem per una població, Kayenta. Pel camí ens hem trobat bastanta gent fent autostop, ens ha semblat que eren indis, i la veritat és que feien com una mica de llàstima allí al mig del no res fent dit.

Bé demà cap a Antílope Canyon, i a dormir a Tusayan a prop del Gran Canyon del Colorado.

Fins aviat.

De Capitol Reef a Arches

Ho hem preguntat, i ens han dit: " aquí tampoc no hi és mai!"





Hola familia del blog! Som a Moab, on avui hi dormirem per segona nit consecutiva, després de dues jornades en les que hem anat seguit el programa de viatge de manera exitosa.

El dilluns sortim de Torrey i en pocs minuts entrem a Capitol Ref N.P. Aquest és un parc que no gaudeix de la fama i la reputació dels seus veins. Això ja ho notem per el poc moviment de personal que hi ha per aquí. Decidim fer una visita express, la carretera que ens portarà cap a Moab, atravessa el parc, i a partir d’aquí fem algunes parades. En una d’elles parem a la zona dels Petroglyphs, on observem en unes parets uns dibuixos dels indis Fremont, els primers pobladors de la zona, ( 700 a.C.). Sortim de Capitol Ref., per la Hwy 24, que si bé també rep la catalogació de scenic drive, no s’assembla ni de bon tros a la que ens va portar de Bryce fins a Torrey; aquí trobem tota l’estona un paisatge més aviat desèrtic, amb unes rectes llarguíssimes,… bé de fet pel que s’havia de veure i va haver algú que va aprofitar per fer descansar la vista. Quan estem gairebé a les portes de Moab, agafem un desviament que ens portarà fins els altres dos objectius que tenim en ment: el Dead Horse Point i els Canyonlands. Arribem al primer d’ells, i com que no és un parc nacional, sinó un parc estatal, ens toca rascarnos la butxaca, 10$. És un parc petit, que ofereix unes vistes espectaculars, com per exemple un meandre del riu Colorado. També és conegut per haver estat utilitzat en el rodatge de diferents pel·lícules, entre elles Missió Imposible II ( primera escena) i Thelma i Louise ( última escena). D’aquí anem a Canyonlands, que és a uns deu minuts amb cotxe del Dead Horse Point. Aquest és un parc grandiós, 1.300 km2, que es pot visitar per tres accesos diferents. Nosaltres el visitem per la zona de Island in the Sky. Aquesta és la part més alta dels canyonlands, i des d’aquí se’ns fa evident la magestuositat d’aquest parc. També podem veure les formes de les valls dels rius Colorado i Green, que conflueixen en aquest parc. Aquí hi fem un parell de trails, un d’ells va vorejant el cingle, la qual cosa fa que gaudim d’unes ponaràmiques no aptes per a qui pateixi de vertigen. Acabem a les 6 de la tarda i posem direcció a Moab, arribem a l’hotel, ens esperem 10 o 15 minuts a que facin el check-in dos dones i un home, d’aquells que ho pregunten tot 25 mil vegades, i tu amb unes ganes de anar a la piscina, i resulta que quan acaben, havíem anat al motel del costat del nostre; o sigui, ens vam xupar el rotllo d’aquella gent per res. Vam anar a sopar al poble, i tot i no ser res de l’altre món, ja vam veure que aquest era un poble on hi ha més moviment que els tres anteriors on hem estat. I vam pillar dos plats de macarrons, que vam deixar el plat més net que si l’hagués agafat el Rock!!! Aquí foten els plats bastant abundants, i hem vist que molta gent pren el menjar cap a casa amb fiambreras, però naltros hem agafat la dinàmica d’esmorçar, menjar qualsevol cosa al migdia, i clar, quan arriba l’hora de sopar tenim més gana que Ali-Babà i els quaranta lladres.

Avui hem anat al Arches N.P. Era una dels parcs que tenia més ganes de veure, en un dels que hi tenia més espectatives. A l’arribar al parc, l’entrada està a unes 4 milles de Moab, ja hem vist que hi havia molta gent a l’entrada i al centre de visitants. Avui hem tirat pel dret i ens hem fotut en un dels trails més llargs i complicats, segons el full que et donen a l’entrar a cada parc, sense consultar-ho al centre de visitants. Ha estat un recorregut d’unes tres hores, on ens hem hagut de mig emparrar en alguns llocs, hi hem pogut veure alguns dels arcs famosos del parc. Si bé amb el cotxe pots accedir a diferents llocs on pots veure i fer fotos a molts dels arcs del parc, en plan “ aquí jo hi he estat i aquesta és la prova”, creiem que és quan t’endinses per aquests camins on et pots sentir per dir-ho d’una manera com mimetitzat amb l’entorn, ja no hi ha el soroll de gent i cotxes, i et sents molt petit voltat d’aquestes estructures que ha esculpit la naturalesa al cap de tants anys. El que ens ha cridat més l’atenció però, no ha estat cap arc, sino el Balanced Rock, que és una estrucura formada per una base que està aguantant la part de dalt, una roca enorme, que per molt que ho miris no ho acabes d’entendre. Al sortir del parc decidim d’anar a un super a comprar quatre coses, abans d’anar al motel. I no vegis, igual que si haguèssim anat a un altre parc nacional: “ has vist quin munt de salses que tenen? Osti mira Doritos negres? Mira menjar preparat per pendre? Ala! Activia de vainilla, tio!”. O sigui que ha estat una manera més d’entendre la cultura d’aquest país. Bueno d’aquest i de qualsevol que puguis visitar, doncs la gastronomia creiem que és un dels puntals de qualsevol cultura. Arribem a l’hotel, i cap a la piscina; que té una aigua bastant freda, a mi m’encanta, em fa recordar l’aigua del toll de les nimfes. Oh, quins records!! I ara anirem a sopar a un altre lloc recomenat pel Lonely Planet, ja us ho explicarem.



Petons i abraçades… i guardeu-nos un tall de coca, que aquí no en trobem!!!