Antelope Canyon I Grand Canyon N.P.

Hi!!, how are you?... Ei, tranquils que encara no el dominem tant l’anglès!!

Us saludem desde Williams, ja en plena ruta 66. En principi la ruta 66 havia de ser l’element vertebrador d’aquest viatge, però al final, després de valorar moltes opcions i plans de viatge, en farem demà un petit tram d’uns 150 quilòmetres entre Williams i Kingman, per després dirigir-nos cap a Joshua Tree N.P., ja a California.

Pel que fa al tema meteorològic, la veritat és que de moment no ens podem queixar, suposo que per això tampoc no us n’hem parlat gaire. A part d’ahir, que feia una mica de xafogor a Page i de camí del Grand Canyon vam tindre una mica de tormenta, la resta de dies desde que vam sortir de Las Vegas, ha fet un sol de primera. Les temperatures de moment al cotxe no hem passat dels 90F, que són 32 dels nostres. Heu de pensar que tot i estar en ambients semi-desèrtics, com pot ser el cas de Arches, tots els parcs de Utah, estan molts metres per sobre el nivell del mar, a Bryce vam estar a 8700 peus, uns 2600 metres, això fa que sigui una zona de clima més continental, calor més seca, no aquella calor xafogosa que fot a Salou o a Tarragona, per exemple. Ara a mida que ens anirem acostant a la costa californiana, això suposem que anirà canviant.

La jornada d’ahir la comencem d’una manera molt diferent al que hem viscut des de que vam sortir de NY; ens despertem amb un cel tapat i amenaçador. I tot just el dia que anem a Antelope Canyon, on la llum solar ens hagués donat la possibilitat d’aconseguir unes fotos espectaculars. També destacar que podem dir que hem pernoctat al lloc més guarro i desagradable fins ara. Només entrar a l’habitació damunt la nevera hi ha engrunes i taques de no sabem que, més pols que als Monegros i el remate final, sota el llit, la Daniela i troba una diadema, uns mitjons i una bossa de plàstic. A més al Motel hi havia treballant un personal molt pintoresc, dos paios, que eren com una barreja de narco-matón-dropo, la de recepció amb uns péls que ni la bruja averia, o sigui que si algú ha d’anar a Page, eviteu el Page Boy Motel. Sortim de l’antro aquest i anem a treure el cap al llac Powell, que rep aquest nom pel primer home que va explorar tot el curs del riu Colorado. Tot seguit ens dirigim cap al Horse Shue Bend, un espectacular meandre del riu Colorado amb forma de ferradura de cavall, com bé el seu nom indica. Anem cap a Antelope, i decidim fer la visita a la part de Lower Antelope. L’altra opció era la del Upper Antelope, on t’acosten al canyó els navajos en 4x4, i veien com remenaven al personal el dia abans a per les pistes del Monumental Valley, optem per la primera on es fa tot a peu. Abans d’entrar a Antelope hi ha una placa amb el nom i la nacionalitat d’un grup de turistes, que per culpa d’una riuada inesperada van perdre la vida durant una visita al canyó; del grup d’unes quinze persones només es va salvar el guia. Entrem a Antelope, pagant 26$ per cap, ( a aquests navajos els hi agrada més la pasta que al Núñez), i ens trobem amb la cosa més espectacular en tot el que portem de viatge i això que no és de les coses amb més reputació de per aquí, ( o sigui ni cues, ni mogollons, ni gent tocant els...), nosaltres arribem, paguem i fem el tour: perfecte. Acabem i cap a Tusayan, a 3 milles de l’entrada sud del South Rim del Grand Canyon N.P. Total fem 3 hores i mitja de ruta, una més de les que tocaven, gràcies al GPS que ens porta cap una carretera, que de cop i volta es transforma en pista, on i entrem i al cap d’uns dos quilòmetres fem mitja volta,.. ves a saber on seriem ara!!! Abans d’anar a sopar, on tornem a arrasar en un steakhouse aprop de l’hotel, passem per l’aeroport del Grand Canyon per veure com està el tema de les excursions amb helicòpter. Entrem tant decidits que als cinc minuts sortim amb tot lligat; serà l’endemà a les nou del matí. Parlant de[a1] dies i hores, naltros amb el tema d’estar desconectats de diaris, telenotícies, ajudat també tema de l’idioma, tenim una feinada per saber a quin dia de la setmana estem i el número que és, per exemple el dijous arribem al motel super cutre aquell, i jo agafo el mando de la tele i com un boig a veure que havia fet la selecció. Igual fins al cap de vint minuts, no me´n vaig adonar que jugava l’endemà.

Avui esmorzem a l’hotel, per fi un esmorçar una mica més variat, fins ara a tot arreu el mateix: poca varietat i dolent, i cap a l’aeroport. Cap dels dos hem pujat mai en cap helicòpter, per tant, per molt que ho neguem, estem en un estat entre la tensió i la incertesa. Passem per la sala de video, on amb anglès, expliquen tots els protocols d’emergència i tot els rotllos aquests, i allí a la sala de video hi veig l’amenaça, l’enemic públic número 1: un crio japonés, o xino, que ja començava a fer massa sorroll. Per sort anava en un altre vol, sino igual acava al fons del Colorado, jeje... Total pugem a l’helicòpter, i allò s’aixeca amb un pim pam, ni punt de comparació amb la corbata que se’m fa al coll cada vegada que despego en avió. El vol espectacular, les vistes acollonants, un espectacle de la naturalesa vist des d’una prespectiva especial: ara mateix com la cançó de Sangtraït “ la història d’un que volia ser ocell”. Baixem de l’helicòpter amb la sensació de que curt que se´ns ha fet, i han estat 50 minuts!!! Per que us imagineu l’estat en que estàvem, encara com si estiguèssim flotant, només que sapigueu que un servidor als pocs passos de ser a terra... “ patachof!!”, l’ únic toll que hi devia haver en quilòmetres, l’ha tastat el meu 47 de llesca; amb les conseqüents rialles de la Daniela, la parella de belgues que anaven amb naltros, la pilot de l’helicòpter i jo mateix, ( el retorno del gafe!). D’aquí enfilem cap a dins del parc amb el Borrego, i ja a l’entrada ens trobem amb el que serà la tònica de la resta del dia, cua i gent per tot arreu. Aparquem el cotxe i anem a buscar un shuttle, creiem que així ens mourem millor dins el parc. Anem a Yabapai Point, on hi ha un observatori i on fem una caminata pel cingle. Aquí ja hem hagut d’esperar al segon bus que ha passat, el primer anava petat de gent. La segona zona que volem visitar és Hermits Rest, la part més a l’oest del South Rim, on només hi accedeixen els shuttles. Però clar, per anar a buscar aquest bus primer se n’havia d’agafar un altre que et portés cap allí. Tot plegat que arribem a on s’ha d’agafar el segon bus i, sorpresa!! Allí hi havia al menys cent persones fent cua. Passem de tot i ens fotem en un trail, el Bright Angel Trailhead; aquest és un recorregut que et porta fins al riu uns 14km., amb uns desnivells brutals, el South Rim està a uns 2100 metres i el riu a uns 750. Recomanen fer-lo en dos dies, naltros baixem caminant 20 minuts i girem, ha sigut més que res trencar la dinàmica d’estació d’autobusos que portavem, però hem vist la cara de gent que devien pujar de molt més avall i n’hi havia que anaven molt tocats. Si alguna vegada tornem aquí, segur que fem el trail aquest, per anar a buscar el bus me’n vaig a la bàscula, davant del Vila. Tot i que després, hem fet una caminata d’uns tres quarts d’hora, sols com a mussols, a la zona oest, ( el personal el bus a tope, ara caminar el mínim possible), resulta que de les sis hores que hem estat fent la visita terrestre, unes tres han estat dedicades al tema shuttle. Ara veiem que amb el cotxe haguèssim fet més via, més tard també ens adonem que el fet de ser dissabte segur que fa que hi hagi més gent, si heu de vindre per aquí eviteu el cap de setmana.

Bé ara ja hem reposat forces aquí a Williams, és petit, però hi ha bastant d’ambient, tot del rotllo ruta 66, que demà ens esperen uns 700 quilòmetres de carretera... al menys no els haurem de fer amb autobus.
Records a tothom, a la family, als “italianos”, als de Montblanc, penya de La Riba, als Ramas i a tots els que ens seguiu,




[a1]