La carretera del miedo, calor i Joshua Tree N.P.

Bé nois ja som a California, i ara si que podem dir que les temperaturas ja s’han enfilat per sobre dels 40 graus.


El diumenge al matí sortim de Williams, i a l’arribar a Seligman, a unes 30 milles, agafem un dels trams que es conserven més bé en l’actualitat de l’antiga ruta 66. La ruta 66, també anomenada ruta mare, va ser a la meitat del segle passat la principal connexió viaria entre l’est i l’oest dels USA, ( comença a Chicago i acaba a Los Angeles). Durant el tram que fem d’unes 100 milles passem per Seligman, Peach Springs i Kingman, com a principals poblacions. Però, en general, el que es veu és molt l’abandonament de la zona; locals que sembla que faci anys que són tancats, cases abandonades, queda clar que l’època daurada d’aquesta carretera fa anys que va passar,… tant sols en destaquen les típiques gasolineres, que t’ofereixen de tot relacionat amb la ruta 66. Parem en una d’elles a comprar aigua, i al final ens firem una gorra i un mocador, ara només ens falta la Harley… Deixem la 66 per agafar una via ràpida o el que seria una autopista a casa nostra, això si sense pagar, però una vegada ja dins a California, ens trobem com si fos una espècie d’aduana. Parem, baixem la finestra, i que « on aneu? D’on sou? Spain ?” , i el tio veu la caixa de Coronita al maleter i la nevera als seients de darrera, diu que vol veure la nevera, i treu una llima que teniem, li dic que és per la Coronita, i ens diu que no es poden entrar fruites i no se que més, però al final no ens la pren. Seguim i al cap de poca estona entrem en una carretera on l’asfaltat no era de massa qualitat, feia unes ondulacions que semblava que anèssim a pujar en una muntanya russa, rectes llarguíssimes, i per si fos poc el termòmetre del cotxe que va arribar a marcar 108 graus F, que deuen ser uns 42C. Per tot plegat, vam decidir batejar-la com la “carretera del miedo”, en honor a la cançó de Dusminguet, que s’ha convertit en una de les bandes sonores del viatge. Poc abans d’arribar parem, i pequem en un fase-food rotllo hamburgueseria, una cadena que es diu Jack in the box, ( que pel que vais veure als “restrooms”, són clients de SCA!!). Aquí on parem resulta que és una població, Twentynine Palms, on hi ha una base bastant important de marines i ens en trobem a quatre pillant menjar des del cotxe. Arribem a l’hotel, després de sis hores de viatge, i fot una calda que ens “obliga” a anar a la piscina. I resulta que és una piscina força gran, amb jacuzzi, i el millor de tot: tota per nosaltres. Jo, personalment, si em trobo gent a la piscina, em mullo i a la llarga, però aquest cop ens hi estem una hora, on només apareixen un pare i els dos fills, alemanys, d’aquells que en una piscina són com un gelat de dos gustos: cap vermell (p.ex. maduixa)- cos blanc (p.ex.nata). Al vespre anem a un super a comprar alguna cosa per sopar, i resulta que en l’intent de menjar pà amb tomàquet, comprem un pà tant eixut i espès, que és mossegada de bocata- trago de Coronita.

Avui al matí, anem cap a Josha Tree N.P., queda a 10 minuts de l’hotel. Aquest parc, situat entre els deserts de Mojave i de Sonora, es caracteritza per la presència dels arbres de que pren el seu nom. També hi ha un munt de blocs i totxos de granit, per fer boulder o per escalar amb corda, veiem un grup fent un top-rop en una fisura. Però potser el que ha donat més popularitat a nivell mundial a Joshua Tree, és el fet que els U2 van titular un disc seu amb el nom del parc, amb foto a la portada i tot. Visita de rigor al centre de visitants, on tenim clar que aquí no patejarem gaire, de fet ells mateixos ja desaconsellen molts trails a l’estiu, a les nou del matí estem sobre uns 37 C. Estem unes quatre hores al parc, fent un petit trajecte a peu per la zona del Hidden Valley, que és la que ens ha agradat més de tot el parc, i on la Daniela s’atreveix a fer una mica de bulder, després anem a un parell de miradors i acabem al Cholla Cactus Garden, (que no és un cine eh!!!), fem un petit recorregut i fot una calda que fins i tot alguns cactus estan cremats. Sortim del parc i parem a un super, hem de repostar de cerveces i comprarem algo per dinar, i a la caixa em diu la caixera “ how old are you?”, jo em quedo tant flipat que la tia m’ho torna a preguntar, li ensenyo el DNI, i cap problema. A la tarda ens fotem una altra hora a la piscina, aquest cop no hem tingut la privilegiada companyia de la familia “ dos gustos”, i al vespre hem anat a Palm Springs, a mitja hora en cotxe. Aquesta és una població turística bastant important, ara, naltros trobem que està una mica mort, amb alguns locals tancats, i resulta que la temporada aquí va d’octubre a abril, hi ha aprop una estació d’esquí. També és famosa per haver-hi una important presència de la comunitat gay-lesbiana, de fet es veuen bastantes banderes amb els colors de l’arc iris. I com que avui toca sopar amb “forquilla de ferro”, com que les que tenim a l’habitació de l’hotel són de plàstic, és una manera de dir que anem a sopar a fora, anem a un Italia on fem el millor sopar del viatge. Parlem amb l’amo, un senyor italià de Milà que porta 25 anys vivint aquí, i clar l’home content; li deixem els plats nèts i lluents. Realment hem menjat el més semblant a menjar a casa des que som aquí. Així acabem la jornada amb bon regust de boca, i demà cap a San Diego, on es veu que les temperatures màximes estan tot l’any sobre els 22C, a veure si dimecres podem anar a Tijuana.




Records a tothom, i si algú sap la direcció del blog del Chusma a veure si ens la feu arribar, … pobres òssos d’Alaska el que els hi espera.